Faig zàpping i veig la guapíssima Keira Knightley en una pel·lícula d'època. A casa hi ha silenci, quietud. Ara comença a notar-se l'aire que entra per la finestra de l'habitació. Se senten els ocells al mig dels arbres. Estic cansat. Al matí , d'hora, una feina en extermini, vides que s'acaben, converses que semblen llegendes d'altres mons.
Ara em sembla que el pas del temps és terrible. El munt de coses que ja no tornarem a fer, el munt de coses que ja no farem. Les motxilles s'han tornat maletes, el rellotge tot i no portar-lo està més present que mai. Les piles de llibres a terra. Baumann insisteix i insisteix..."Nuestras ciudades, afirma Bauman, son metrópolis del miedo, lo cual no deja de ser una paradoja, dado que los núcleos urbanos se construyeron rodeados de murallas y fosos para protegerse de los peligros que venían del exterior. Lo que Sloterdijk llamó «la ciudad amurallada» hoy ya no es un refugio, sino la fuente esencial de los peligros."
Tondre
diumenge, juny 22, 2008
Recordes? Village Idiot?
dimarts, juny 17, 2008
Dies de silenci, de tardes de pluja, grises, lletges... La xarxa, aquesta setmana m'ha portat sorpreses (?). Potser és un element socialitzador, renovador, catalitzador?.
Dies de poc dormir, de treballar per fer sortir converses, altres veus, d'aglutinar...
Foto: Color-de-la-vida
Trobo a faltar l'estiu... aquell estiu. Tu miraves endavant buscant solucions. El mar anava i venia tot gronxant el futur. Només hi faltava una cançó. Que et sembla aquesta?
Passen els dies
divendres, juny 06, 2008
A fora cau un xàfec que fa por. Tot i ser a primera hora de la tarda sembla que siguem d'entrada cap al tard... A la televisió, sense volum, hi ha imatges d'elefants, de búfals, imatges de països llunyans... Repasso la setmana i em costa d'acceptar que ja ha passat i que no he tingut temps ni de pensar el que volia fer. Poso música. Ara sona el telèfon...
He d'endreçar fotos velles, de viatges, de persones que ja no hi són, de llocs on no tornaré... Els llibres s'acumulen al terra tot demanant atenció. La C. dorm al sofà. M'he abstret mirant com unes lleones van de cacera tot empaitant Nyus blaus. La sabana salva l'antilop... avui ha guanyat la majoria.
Foto: Campru
Nostàlgia del camí, del viatge, de regar l'hort, de caminar a primera hora de la tarda, nostàlgia dels cavalls pasturant dalt el serrat, dels empaits dels gossos, dels conills joves que surten del cau.Nostàlgia de la llibertat que ens condemnava...
Et busco
dimarts, maig 27, 2008
La tarda grisa deixava veure el sol de tant en tant. Dies de cabòries, de dormir malament. Em truquen pel telèfon... M'afanyo a agafar la cámara digital i et busco.
Autor fotografia
Passen els dies, les hores, les il·lusions, les ganes d'estar amb un mateix. Queda aquest cavall, que vell pastura al serrat i defensa amb les poques forces que li queden un paisatge que morirà amb ell.
Et miro i ja no et veig.
Etiòpia 2004 (II)
dijous, maig 22, 2008
Darrera nit a la capital i un amic em porta tant si com no a un local de copes, el millor, al costat d’un dels hotels més luxosos del continent. El local més gros i amb més meuques d’Àfrica. N’hi ha 150 o 200, joves, molt joves, molt guapes. Les hienes europees i nord americanes i també algun asiàtic, esperen el festí de mitjanit. Passegen ells embriagats d’emoció i amb els gots plens de desig i frustració. Aquí si, aquí són els amos del primer món. La música sona a tot volum i alguna parella despistada s’adona que els balls tribals que prometia la guia de butxaca no són ben bé el que s’esperaven. Al mig de la pista, un noi jove, rapeja micro en ma, les cançons que van sonant. Em mira i s’adona que canto la cançó que sona. Em reclama que canti amb ell. No goso, no tinc esma i l’única cosa que goso dir és si em deixa posar música. Quan me n’adono ja estic enfilat a la cabina i amb els auriculars a la mà. Comencem amb ritmes caribenys, remescles de clàssics cubans, i coses fàcils com la Gloria Estefan. Quan punxo, I will Survive, versió Célia Cruz es desferma l’eufòria i elles, més d’un centenar, amb els braços aixecats m’aclamen i riuen i oblidem on som i el que hi fem. Jo, posant música a la casa de putes més grossa d’Etiòpia i elles que em volen abraçar.
Autor fotografia:iLuv
Quan torno a la pista, l’aire s’enterboleix i no puc deixar d’escoltar la conversa entre un gegant alemany i la noia més guapa del món. Ella li demana tres euros per tota la nit i ell li regateja i li diu que 2 o res. Preu a la carn, a la joventut, a la bellesa... rebaixes africanes al mercat europeu. Inconscient m’hi poso pel mig i l’hi ofereixo diners per acompanyar-me a mi, acompanyar-me. La llei del lliure mercat. Els preus pugen. Ella tot rient accepta l’oferta i balla entre el gegant i jo mentre ell amb un angles prou entenedor em diu que em matarà. La música sona forta i la cervesa baixa ràpid. L’avio surt de matinada i he de marxar si no el vull perdre. Li dono els cales a la noia, preu és preu i li faig prometre que avui no treballarà. L’alemany que no s’ha allunyat durant tota la nit em mira de reüll i somriu. M’acomiado de molta gent, ser Dj blanc a Etiòpia és el que té. Quan surto per la porta i m’assereno veig passar l’alemany i la noia donant-li la mà cap a les habitacions.
Imagine by Noa i Khaled
Em sento ridícul i aprenc que al joc macabre de la borsa sempre guanyen els que tenen més cales i més temps. Acaben comprant barat, pagant tard quant tu i la teva consciència de col·legi de monges heu de marxar perquè no pots aguantar més les turbulències del futur.
Records retocats
diumenge, maig 18, 2008
Soc a casa i sento com comencen a caure les primeres gotes. La C. que és a fora empaita el borró que cau dels arbres i que lentament forma una catifa. L'altre dia des de sota la bauma veiem com plovia. Els núvols passaven ràpids, semblaven murals d'església. Arraulits contemplàvem la llarga recta, ara de verds calidoscòpics i estàvem quiets, per no mullar-nos.
"Todos tenemos un punto en el ojo denominado “punto ciego”. Un punto a través del cual no vemos y que el cerebro inconscientemente rellena con lo que se supondría que debería haber ahí; lo inventamos y solemos acertar. Es lo que nos permite ver la totalidad de una casa aunque nos la tapen parcialmente las ramas de unos árboles.... En nuestros ojos hay un punto que lo inventa todo, un punto que demuestra que la metáfora es constitutiva al propio cerebro, el punto donde se generan las cosas de orden poético. A ese “punto ciego” deberíamos llamarle “punto poético”. De igual manera, en ese gran ojo que vendrían a ser todas y cada una de nuestras vidas hay puntos oscuros, puntos que no vemos y, que reconstruimos imaginariamente con un artefacto que damos en llamar “memoria”.
Nocilla experience, Agustin Fernández Malo
Pixels, photoshop, memòria, invenció, vida, realitat? = pixels inventats, records retocats.
Etiòpia 2004 (I)
dimecres, maig 14, 2008
Addis Abeba és caòtica i marxem sense encantar-nos cap a Lalibela. Dies de cotxe per pistes complicades. A Dessie el cor se’m trenca quan veig la gana i la misèria de les noies a peu de carretera esperant que els camions que comuniquen Àfrica s’aturin per gastar les forces masses vegades malaltes, contaminades. La injera aquí ja és fins i tot dolenta. Es tant picant que menjant molt poc o quasi gens deixes de sentir l’estomac rondinar.
Autor fotografia: Ali
Lalibela a 3000 metres d’altitud es mostra especial i penses que la reina de Sabba va escollir bé. Esglésies mig enterrades, esculpides a les roques, el darrer orgull del qui depèn dels cotxes blancs de l’ONU. Passen dies i l’avitaminosi es mostra en revolts silenciosos, la ceguera endèmica dels que els gens ja els hi han patit fam. Nens i nenes arrenglerats, amb les mirades perdudes i distorsionades, a peu de carretera, jugant-se la poca vida que tenen per una samarreta, per un tros de pa, per aferrar-se a una esperança entre un milió.
Autor fotografia: Babasteve
El viatge és obscè, i passem dies de matinades amb càntics per veure la primera llum. Jugo un partit de futbol a 3500 metres i una corrua de quitxalla m’aclama com un Beckam qualsevol. Soc blanc en un país de negres, soc fort, ric, tinc esperança de vida i no tinc VIH.
Ara que ja és tard la C. empaita ombres al jardí. I a tu et sento a dalt preparant l'inici d'un nou any, felicitats.
Records
dissabte, maig 10, 2008
Autor fotografia:Premshree
Avui el sopar m'ha portat a aquell espai on el passat i el present s'ajunten. Has entrat altre vegada per la porta, altre vegada amb les teves amigues, altra vegada m'has mirat i com si no em coneguessis m'has demanat com estava. Però no, no eres tu, ni el teu somriure dels dies de Menorca, ni el goig de l'aeroport, ni la teva samarreta taronja, ni les teves carícies, ni les teves mofes... ni el teu dormir, ni la mà que m'agafava amb fermesa tot dient-me que si però que ara no.
Closer - the end
dijous, maig 08, 2008
La globalització existeix quan et pots prendre un falafel a qualsevol cantonada mentre senegalesos intenten vendre’t DVD’s de les darreres estrenes mundials. I et preguntes què hi fas en un local ambientat amb fotografies de Portugal, amb hindús fent musclos al vapor , servint gerres de cervesa de litre mentre la carn del Shawarma va girant, girant... La globalització que mixtura les tradicions i la cultura i que extermina formes de vida que ens han portat on som.
Autor fotografia: ArtSnap
L’extermini del paisatge actual, extermini del camp llarg, dels homes que baixen amb motocicleta el diumenge al captard a prendre una menta freda al bar del poble. Extermini del fet de treure a passejar l’escopeta, de seguir les perdius quan el blat brota amb força.
Extermini de l'ahir, dels ancestres, de la sang, de la vida i la mort, del teu somriure, de les nostres baralles, extermini del nostre passat i irremeiablement del nostre futur. Ets aquí?
La poésie est dans la rue - Maig francès
dilluns, maig 05, 2008
Un home de Teruel (existeix?) marxa del seu poble fa 40 anys i arriba a Penyíscola. Treballa al sector turístic, del que faci falta. Quan s’acaba la temporada se’n va a Londres i torna altre cop quan comença el bon temps, Així any rere any fins que es queda durant 7 anys seguits a la City (l’amor). La terra crida i altre cop a fer temporada, ara per compte propi. Obre un local i quan s’acaba l’estiu se’n va a Amsterdam tot seguint un cambrer jove i guapo. Quatre anys combinant el sol i l’anar en bici per enmig de tulipes. Ara, cansat de voltar però, ple de vitalitat, serveix begudes en vasos amples al seu petit local al davant del mar. Somriu quan li diuen que és especial. Ell, com una Penèlope qualsevol, espera que torni la joventut que l’ha fet viure (Cours camarade, le vieux monde est derrière toi).
Abstract: existeix, l’amor, Corre camarada, el vell món et persegueix (Teruel?).
Autor fotografia: Hector Milla
Cançó: Noir Desir - Ne vent nous portera
Vaig pensant com serà la vida després del dia X. Ho tinc tot raonat. Cap aquí, cap allà. Tu hi seràs, i tu, i tu, tu no, no ni pensar-ho. Per què? Perquè no, no hi ets, no surts al somni. No i prou. Que fort somiar amb cara i ulls.
Salabre
diumenge, maig 04, 2008
Al local de 6 o 7 taules hi havia poca gent. Una dona parlava amb el propietari i comentaven la temporada d’estiu que s’acosta. També parlaven dels viatges llargs de l’hivern, un que si Índia i Xina i l’altre, que havia anat a passar uns mesos a casa d’uns amics a Amsterdam. Sonava de fons la Shirley Bassey remesclada, versió 2002. Al davant un gin tonic amb tocs de menta, al costat el diari del dia anterior que no parlava de tu però, que parlava d’una crisi econòmica imminent. També, que un alt dirigent polític havia fet el salt cap a l’empresa privada i que a partir de llavors guanyaria molts diners. Un noi negre m’ofereix pel·licules per comprar. Em diu si parlo francès, que ell és de Senegal però que ara s’està a Salou. Jo li dic que què hi fa tant avall i ell somrient em diu que business. Vaig repassant les pel·licules que porta i li faig preu de la darrera de la Coixet basada en el llibre de Philip Roth. Em diu que m’he de quedar també una pel·lícula egípcia d’una banda de música que actua a Israel (?), tot mirant-me em diu que és molt bona. Li dic que ok i em dona la ma tot segellant un pacte de top manta fruit de la globalització. Marxo cap a dormir i ara des del llit sento les onades trencar al bufador. Finestres obertes per sentir la remor incansable del mar que amb el seu lament em diu que res és inamovible i que el temps va a favor seu.
Aquests dies visc exiliat del camp llarg, de les sargantanes de darrera la rectoria, del Twitter, del blog, del Facebook, de Flickr, de tu, de la C., dels cavalls que pasturen al serrat, de la vista magnifica des del prat de baix quan es pon el sol, desconnectat, exiliat... depenent de la cobertura, el telèfon m’axiona a tu... espero SMS per sentir-me més sol en aquest món hiperconectat.
Paisatges humans
dijous, maig 01, 2008
Avui, el mar té dos blaus. Una línia precisa separa les dues parts, que no es barregen, i s’allunyen una de l’altra a ritme d’onades, entre silencis. Ara, un home vol captar amb vídeo aquest moviment impossible, imprecís, erràtic. Camina la gent per sota la finestra de baix i des d’aquí la terrassa intento esbrinar el que no es diuen.
Autor fotografia: Color-de-la-vida
La terrassa del Mandarina és plena de gent. Al costat un grup de nenes parlen de la ratlla dels ulls, de com se la pinten i despinten. A l'altre costat una parella parla d'un pis que encara no és seu. Parlen i discuteixen d'una herència que potser arribarà o no... Els cambrers globalitzats i d'estètica postmoderna serveixen batuts a ritme de música...
Aïllat de televisió, (des)connectat via xarxa oberta i amb poca cobertura de mòbil espero que el futur sigui blau.
Horse's eyes
dilluns, abril 28, 2008
La pressió una vegada superada ens porta al terreny borrós de la consciència. Eufòria (des) controlada. L'alcohol fa més efecte que en circumstàncies normals. La nit pot ser més llarga i més fosca que de costum. El caràcter s'estova i suren emocions difícil de compartir en d'altres circumstancies.
Autor fotografia: Marcus Ramberg
a) Dissabte de carreteres sense asfaltar, tot cercant ulls aquosos d'animals ara ja reclosos. I mentre anàvem d'aquí cap allà pensava en les llibertats, en el dolor, el futur, el sol, les portes que clouen aquest món que s'extingeix.
b) En aquesta hora de silencis i de llum apagat, gairebé a les fosques, escric mentre la televisió sense volum vol cridar l'atenció. L'A. que em fa un regal i jo escolto.
Enyoro aquelles sessions de dimarts al vespre. Tu arribaves sempre més tard i jo ja assegut a les darreres files et contemplava mentre tu et feies la desconeguda. Recordo un dia concret, un, que et vas girar mentre et treies la jaqueta i vas mirar-me ...
Equilibri i lluita per sobreviure
dijous, abril 24, 2008
Migdia de sol i de perdiu que crida a les cries al camp llarg, just a una desena de metres d'aquí. El blat, verd, que creix amb força per la pluja d'aquests dies ho posa difícil als cadells, que nerviosos i guiats per l'instint juguen al joc macabre, ancestral. Equilibri i lluita per a sobreviure. Migdia de dejuni i bici, guanyar temps al temps.
Autor fotografia: Bern@t sobre Llicència Creative Commons.
El paper dels mitjans de comunicació canvia, i l'anàlisi i observació ens ha de fer més savis (la desinformació?). Aquests dies ens adonem que encara vivim en pautes d'èpoques passades... els temps líquids potser flueixen... Adaptar-se per sobreviure.
Des del jardí treballant acompanyat.
Casa
dimarts, abril 22, 2008
La casa ja no és, des de fa un temps, un espai de pas. La casa, aquests arbres, la C, és, des de fa un temps, un espai de trobada, comú, un refugi, un futur.
Ara que ja és tard, amb el ConsellerTresserras a la Televisió repasso la feina, els llibres que ens regalem a sobre la taula... Poso música...
El conseller ja el sento de lluny, la C. dormisqueja, l'escala de cargol puja amunt, amunt...
